Genious Web

Articles

Quinze de Pujar al Port de Salau

La primera Pujada al Port de Salau fou el 14 d'agost de 1988. Quan es fa per primer cop un acte mai se sap quina resposta tindrà ni quines dificultats trobarem. No era simplement una pujada excursionista, es tractava de fer  una trobada d'altura entre occitans i catalans. Era semblant als altres actes del CAOC, pel que fa al retrobament entre els membres de les dues seccions, però diferent pel que fa les motivacions, el marc i els participants aliens al CAOC.

 

Pel que fa les motivacions cal recordar que el Port de Salau és un pas històric entre el Pallars i el País de Foix, que fou el pas natural durant segles i segles abans de l'obertura de vies aptes pels vehicles de tracció mecànica. Una altra motivació era la manca de comunicacions entre Occitània i Catalunya a través dels Pirineus. L'existència d'un projecte de túnel de Salau també fou una de les motivacions ja que ha estat sistemàticament reclamat per catalans i occitans en totes les pujades, però que després ha perdut força i en les dos darreres pujades fins i tot ha estat contestat, principalment per un grup petit de Salau, sembla per motivacions politiques i també per algun català. Una altra de les motivacions de les persones del Pallars i tambè de l'Arieja era la curiositat de descobrir-se mutuament. I efectivament en la primera i segona pujada els pallaresos descobriren atònits que els “francesos”, dits occitans, sabien parlar una altra llengua que s'assemblava força al català, que feien bona música popular i que ballaven danses que no havien vist ballar mai. L'ambient era cordial, amable i invitava a tornar-hi l'any vinent.

 

Els catalans jugàvem amb avantatge, car malgrat que moltes persones pujaren tot el trajecte a peu, després ja es pujà la major part en jeep i sort que en el tram final no hi ha pista sinó hauríem pujat en jeep fins el mateix Port. En canvi els occitans no tenen cap pista i ho han de fer tot a peu. El centralisme i el sentit aillacionista de l'estat jacobí francès no ha donat l'ocasió de fer-la. Per tant pugen a peu tot el trajecte. Per això molts pocs occitans foren presents a la primera pujada, però cal dir que un grup d'occitans es perdé per la muntanya i hagué de recular. Mes de 200 persones en conjunt assistiren a la primera Pujada.

 

En la segona Pujada els occitans ja eren 50, molts més que la primera però el total d'assistents era semblant als 200 de la Primera Pujada. Potser els catalans havíem minvat un xic.

 

Les pujades cada cop  es fan més concorregudes i els occitans alguns anys superen els catalans, malgrat tenir majors dificultats per pujar.

 

El tema principal de la pujada és la defensa de les llengües i cultures respectives, però sempre hi ha oradors occitans o catalans que defensen el túnel de Salau sense trobar cap oposició explícita, excepte en el any 1993 per part dels ecologistes, que es manifesten contra el túnel en els diaris de Lleida en defensa de l'habitat de l'os. No torna aparèixer cap oposició fins el 2001 per protestes enviades a posteriori als diaris de Lleida. I finalment el 2002 arriba la polèmica al propi Port de Salau com a protesta per l'apropiació de la Pujada al Port com un acte de promoció i de defensa del túnel.

 

Malgrat aquestes incidències mínimes podem afirmar que el clima d'amistat entre el dos pobles ha estat molt emocionant, amistós i cordial.

 

L'Aplec ha interessat a molta gent diversa, grans i petits, occitans, catalans i turistes ocasionals. El 1988 hi puja una dona pallaresa de 80 anys. El 1994 una altra dona de 82 anys de l'Arieja. També hi puja  el pare Hildebrand Miret, monjo de Montserrat de 78 anys el 2001.

 

El soci del CAOC, Tomàs Sanjust Janè de 87 anys el 2000. El camí occità és dolent i el català també però molt mès curt, el qual s'adobà parcialment el 2002 per primer cop.

 

Altres aspectes organitzatius que cal destacar són l'intercanvi de presents entre associacions occitanes i catalanes que tenen lloc per part de la secció occitana del CAOC, de Foix i l'Associació ASPIC, de Salau i per part  catalana pel Consell Cultural de les Valls d'Àneu i els Fallaires d'Isil.

 

Pel que fa al repartiment del vi català a tothom i, també alguns anys de ratafia catalana, també és a càrrec del Consell Cultural de les Valls d'Àneu i Fallaires d'Isil. Pel que fa al formatge occità per tothom, és l'Associació ASPIC, de Salau, la que fa el repartiment.

 

La part lúdica també forma part principal de la festa. Durant els primers anys els acordionistes i músics de Foix, que també formen part del CAOC occità, foren els únics que animaren la trobada de germanor amb les seves músiques i danses occitanes, que descobriren molts catalans per primer cop. Però també es canten moltes cançons occitanes. La manca de músics catalans  fou reemplaçada per fulls de cançons catalanes que repartia el CAOC, igual que les cançons occitanes. Costà una mica fer venir músics catalans, però després de la primera aparició d'un acordionista català (1993), la festa musical ja comprenia les dues vessants, però sempre de música tradicional. De la mateixa forma que augmentaven les actuacions de músics catalans, també minvava la presència dels músics occitans, principalment de Foix, malgrat la presència continuada, any rera any, de Cristian Duthil amb el seu acordió. Ara els músics catalans han pres Salau en els darrers anys i alguns anys eren quatre (1995), altres sis (1997/2002). Algun cop (com a l'any 2000) s'afegien grups ocasionals com el joves grallers de Cabrils.       

 

Finalment pel que fa el temps que ha fet durant aquests 15 anys, podem dir que en 12 anys hem tingut bon sol i bon temps. Un (1995) de boira pixanera espessa i freda que no impedí els actes principals, però que deslluí la festa, que es continuà per part catalana a les Bordes d'Isil i per part occitana al poble de Salau.

 

Un altre any (2000) hi trobem una boira espesa que després s'aclareix i que permet fer tots els actes. Nomès un cop (1998)  s'ha de suspendre degut a pluja, neu i mal temps  i no s'hi pujà, excepte tres occitans valents de Tolosa. De pluja només n'hi hagué una mica un cop a la primera pujada (1988), després d'un bon dia assoleiat i quan tot s'havia acabat i ens disposavem a partir.  Només durà un quart d'hora, suficient per quedar mullats.

 

Enguany el CAOC commemora el 25 aniversari de la seva fundació el 21 de gener del 1978. Pretenem continuar els actes al Port de Salau, especialment per promocionar l'amistat entre els pobles occità i català i alhora continuar la reinvidicació dels drets de les nostres llengües respectives i cultura comuna.

 

Visca Occitània
Visca Catalunya

 

Salau ens unirà sempre per sobre de barreres i fronteres.

 

Enric Garriga Trullols, President del CAOC