Genious Web

Articles

Josep Carbonell i Gener. Figura, perfil i

projecció*

Enguany farà 20 anys que vaig conèixer personalment Josep Carbonell i Gener a Sitges, i amb el temps m´he anat adonant que fou una trobada amb projecció històrica, malgrat que en aquell moment em semblà una visita de cortesia. El patriota Josep Maria Batista i Roca m'invità a anar a Sitges a veure aquesta gran personalitat catalana que havia dirigit l'Oficina de Relacions Meridionals. Aleshores Batista i Roca em donà una alegria que ha desplegat  dins meu un llarg ròssec d'interès creixent durant vint anys: la vida del Cercle d'Agermanament Occitano-Català (CAOC). Érem tres només a dinar a l'hotel: Carbonell, Batista i Roca i jo mateix, que sóc l'únic supervivent, però que, mancat de memòria i de notes, no puc recordar el nom de l'hotel on es féu aquell dinar. Ells dos ja se sabien tota la història, l'argument, els detalls, l'epíleg i les conseqüències. Jo era l'espectador meravellat  davant d'una tirallonga d'assentiments i d'avinences sobre l'anàlisi d'una epopeia frustrada i  d'uns ideals segats. Dos amics es trobaven de nou, supervivents d'un gran naufragi, i parlaven especialment dels avatars personals i de la família, sense passió rancuniosa, sense retrets, però amb l'ànim aclaparat mes no vençut. El dret, la raó, la veritat eren recuperats  altre cop pels catalans; però a quin preu, Senyor! Ells, més que jo mateix, encara havien vist, patit i viscut moltes vicissituds que havien superat amb indemnitat, però la darrera havia  destrossat el país i escampat arreu del món els nostres millors homes polítics i intel.lectuals, sense cap possibilitat de retorn la majoria. Batista i Roca, amb l'ànim combatiu, no es donava cap treva ni respir i exposà a Carbonell la voluntat de crear un nou organisme, encara sense nom, que refés de bell nou les relacions occitano-catalanes. Carbonell expressà la seva  avinença i es mostrà prest a col·laborar. Em féu la sensació de ser un xic tímid i que controlava les seves emocions i gestos, però que sota aquesta aparença encara glatia el seu cor per Occitània i els occitans. Ben aviat ho demostrà a bastament.

 

Jo li havia preparat un homenatge que volia que fos una sorpresa inesperada amb motiu de la presentació de l'Àmbit de Projecció Exterior del Congrés de la Cultura Catalana, a Vilanova i la Geltrú, el 20 de novembre del 1977, del qual era jo el cap responsable. Per tant, el vaig pressionar perquè es comprometés a assistir-hi, tot magnificant-li el programa i els intervinents, que eren Oriol Pi de Cabanyes (Esbós de la projecció vilanovina a l'exterior), Fèlix Cucurull (Portugal i Catalunya), Eduard Vinyamata (Els moviments nacionalistes a Europa), August Bové Font (Ensenyament del català a Amèrica del Nord) i Josep Palau Fabre (De les arts plàstiques a la llengua en les relacions exteriors). Jo m'havia reservat la primera intervenció amb el tema de les Relacions entre Catalunya i Occitània. L'acte es feia  a la Biblioteca Balaguer, de Vilanova i la Geltrú, i la sala era plena de gom a gom. Vaig  llegir la Crida Catalano-Occitana (que havia signat Carbonell) i vaig assenyalar la presència  a la sala del que havia estat director de l'Oficina de Relacions Meridionals de la Generalitat de Catalunya. Fou en aquell moment que va esclatar un impressionant aplaudiment i vaig anar a cercar-lo, i del meu braç pujà a la taula presidencial i digué unes paraules, molt emocionat, sobre el perquè del seu treball envers Occitània, alhora que expressà el seu agraïment per l'homenatge. Continuà a dalt fins al final de l'acte i assistí després també al dinar conjunt. "L' Eco de Sitges" es feia ressò dels dos actes esmentats en el núm. 4.470 del 10 de desembre de 1977, així com la revista "Canigó" el 3 i el 17 de desembre del 1977.

 

A continuació, Josep Carbonell i Gener escriu als seus amics occitans i els transmet la bona nova: s'ha constituït una entitat de Relacions Occitanes; i els diu que s'hi posin en contacte, "concretament amb Enric Garriga Trullols, que és qui ara mena la que fou l'Oficina de Relacions Meridionals de la Generalitat. Us envio papers". Copiat textualment d'una lletra de l'11/11/1978 al seu amic Roger Barta (Barthe), de Montpeller.

 

Josep Carbonell i Gener encara m'envià alguna de les seves obres històriques, però aquí s'acaba la nostra relació.

 

L'obra del CAOC ja era engegada, però els dos protagonistes i amics ens deixaren ben aviat. Batista i Roca el 29 d´agost del 1978 i Carbonell i Gener el 15 de juliol del 1979. Per la meva part és ben palès que la memòria d'ambdós ha marcat pautes i conductes en les noves relacions catalano-occitanes, i alhora la seva desaparició creà un buit paorós en ser els darrers ponts entre els intel·lectuals de la Generalitat republicana i els intel.lectuals del post-franquisme, orfes aquests últims de tot sentiment i coneixement occitanista.

 

Només cal llegir les vicissituds, els tràngols que hagué de passar Carbonell en un període turbulent i agitat de la nostra història per poder valorar el mèrit, la constància i la tossuderia que hagué de desplegar per  portar a terme l'edició a Barcelona d'obres cabdals per a la nova Renaixença occitana. Però si l'època que li tocà viure era hostil o insegura, en canvi l'ambient cultural català era summament engrescador per portar endavant noves iniciatives i moviments culturals, paral·lelament als moviments polítics catalans, en permanent confrontació amb els espanyols.

 

Josep Carbonell i Gener apareix en un període que sembla una segona Renaixença catalana, al costat de grans figures catalanes polítiques i culturals que honoren en grau superlatiu la història catalana moderna. I totes aquestes personalitats i intel·lectuals són hereus dels pioners de la Renaixença i del seu romanticisme tradicionalista, que aleshores tradueixen en un progressisme fonamentat sobre les bases d'una llengua normalitzada i una economia catalana emergent. Són uns intel·lectuals inquiets i emprenedors, al costat d'uns polítics que volen crear bases d'expansió i consolidació de Catalunya. Tots els intel·lectuals catalans d'aleshores vivien dels records recents de les relacions occitano-catalanes entre Damas Calvet i Víctor Balaguer d'una part i Frederic Mistral i els seus felibres de l'altra. Eren dues Renaixences, la catalana i la provençal, que brotaven separadament però simultàniament. La catalana amb el suport de les classes ciutadanes i burgeses, però també de les classes populars. La provençal, en canvi, es formà a l'entorn de la figura de Mistral i el medi camperol i alguns nuclis d'algunes viles mitjanes. La lluna de mel del retrobament de catalans i provençals no durà gaire temps. El 1876 Damas Calvet i Antoni de Bofarull es separaren del felibrisme de la Mantinença Catalana. Els catalans, afirmaven, eren només catalans; els provençals, en canvi, no es desfeien de la seva vinculació a la Gran França. D'altra banda els catalans no volien que la seva llengua fos tractada com un més dels diferents dialectes occitans. El 1884, Valentí Almirall tornà a assenyalar diferències i digué, en un article de resposta a Paul Marieton, publicat a la "Revue Lyonnaise", de Lió, que els provençals són abans que tot francesos i nosaltres abans que tot catalans. Finalment, el 1893, el nou capolièr del Felibrisme, Fèlix Gras, acusà els catalans de separatistes i suprimí la Mantinença Catalana. La supressió marca la fi d´un període, però no d´una amistat. Els catalans corrien més de pressa i eren més pràctics, però calia cercar una altra via més efectiva i més moderna per  continuar mantenint la històrica amistat amb Occitània. Josep Carbonell i Gener en tenia la clau: calia que els occitans seguissin l'exemple català i d'entrada normalitzessin la llengua segons el model de Pompeu Fabra. I malgrat tots els entrebancs ho aconseguí plenament; ben just de temps, però l'obra era acabada. No en pogué gaudir per culpa del franquisme, però la seva tenacitat per aconseguir que Loís Alibert fes la Gramàtica i el Diccionari ha estat cabdal per a la normalització occitana moderna. Això l'apartava de la utopia poètica felibrenca, però el mateix moviment del Felibritge a Provença va assimilant gradualment la normalització alibertina, que ja l'ha assumida tot el felibrisme a la resta d'Occitània.

Occitans i catalans ens devem mútuament regraciaments per acolliments en moments crítics i crucials de Catalunya i d'Occitània. Però l'obra de Josep Carbonell i Gener i la seva Oficina de Relacions Meridionals de la Generalitat es projecta històricament com la millor i la més reeixida ajuda de Catalunya a Occitània de la història moderna i ha contribuït decisivament al conreu i supervivència de l'occità, malgrat el franquisme i la Segona Guerra Mundial. El redreçament occità és difícil, però seria impossible si en el moment just no hagués sorgit la figura de Carbonell, que sabé aprofitar el talent normalitzador de Loís Alibert. Ara ja tenim la labor normalitzadora de més de 40 anys de l'Institut d'Estudis Occitans, que confirmà pràcticament l'obra de Carbonell sobre la base acceptada de la norma de Loís Alibert.

 

Carbonell, perseguit a Catalunya, és acollit per Loís Alibert a Montreal (Aude). Després el perseguit i empresonat serà Loís Alibert. Occitans i catalans no podrem oblidar mai aquestes dues figures cabdals de la normalització occitana. La seva gosadia pren, amb el pas del temps, una projecció històrica singular que, ateses les circumstàncies, podríem qualificar d'èpica. Els dos protagonistes, si veiessin els avenços que ha fet l'occitanisme actual, podrien comprovar com la seva obra ha arrelat a Occitània. Però alhora quedarien ben decebuts en veure la manca d'interès dels catalans per Occitània, tant dels intel·lectuals i dels polítics com dels mitjans de comunicació. El CAOC té la seva raó de ser i d'actuar en un mil·lenni de relacions occitano-catalanes, però principalment en l'obra immensa realitzada en condicions molt precàries pel gran humanista i occitanista Josep Carbonell i Gener.

 

Enric Garriga Trullols, secretari del CAOC

* Publicat l'ECO de Sitges núm. 5453 , 24 maig 1997