Genious Web

Articles

Joel Joan, el nostre Sean Connery*

Sean Connery ho diu tot sovint: jo sóc escocès, i el dia més feliç de la meva vida serà aquell què Escòcia recuperi la plena sobirania. Aquestes paraules són molt més importants del que semblen. No pel contingut sinó per qui les diu. Perquè qui les diu no és un ciutadà anònim d'Edimburg  sinó una de les persones més famoses d'aquest món. Es tracta d'algú que ha triomfat a la vida . El guió invisible del destí ha estat generós amb ell, fins al punt de concedir-li tots els beneficis d'allò que, des d'un punt de vista material, el món entén per felicitat: atractiu físic, prestigi, fama, diners i, possiblement , la pervivènca del seu nom més enllà de la mort. Per què una persona d'aquestes característiques - deu pensar algú - hauria de complicar-se la vida fent declaracions políticament  incorrectes? Què en treu Sean Connery de reclamar la independència d'Escòcia? Doncs en treu justament allò que mai no passaria pel cap al formulador d'aquesta mena de preguntes: el respecte per a ell mateix. Exigint  per al seu país el mateix grau de llibertat de què gaudeixen aquells que li neguen aquest dret, Connery, a més de mostrar-se conseqüent amb les seves condicions, ens fa saber que l'esperat dia més feliç de la seva no té cap relació amb els paràmetres de l'èxit sinó amb els del compromís. El compromís, heus aquí una paraula meravellosa que roman inèdita en la vida de moltes persones.

 

Als Països Catalans no tenim figures de fama universal com la de Sean Connery, però tenim personalitats que admirem pel seu art, per la seva saviesa, per les seves aptitud. Joel Joan n'és una. Joel Joan, però, és una cas insòlit a casa nostra. Ho és en l'àmbit de la seva professió i ho és també, malauradament, en gairebé tots els altres. Quan, per raons d'edat, encara no s'havia convertit en la figura popular que és avui, quan la seva carrera d'actor encara es trobava en fase de consolidació, Joel Joan no va tenir por de proclamar desacomplexadament: "Jo no sóc espanyol". És molt lloable el que va fer perquè, a diferència de Connery, a qui ja res no pot fer mal, la verbalització d'aquestes idees li podria suposar la marginació professional. En Joel Joan però, no és covard: "De què em serveix saber que no sóc espanyol - em va dir un dia -  si arribat el cas no tinc el valor de proclamar-ho?". I tenia raó. De què li serveixen a una persona  el seus pensaments si no es veu amb cor de rebalar-los amb una acció conseqüent? Per desgràcia, aquest és el mal de Catalunya: la por absurda que ens tenalla a l'hora de ser desacomplexats en la proclamació de la nostra identitat.

 

Víctor Alexandre