Genious Web

Cartes

Els occitans no som ‘etc.'*

Segons EL TEMPS (pàg. 38, núm. 903), els occitans són els “etc.”. Cito la frase: “…les llengües dites ‘regionals', com ara el català, basc, cors, etc.”

Un “etc.” que em sembla una mica massa corrent en la premsa catalana i que em sembla que correspon a una visió massa acomodatícia de les coses. Un “etc.” sorprenent en un setmanari que publica en les seues pàgines una publicitat que fa del català la setena llengua d'Europa i que no es molesta a situar l'occità dins una llista de les llengües dites regionals de França.

Per què? Potser resulta més còmode pensar, com fan els jacobinistes francesos, que tan sols es poden mencionar llengües “minoritàries” les que es limiten a un territori petit i els parlants de les quals no passen del milió (bretó, 250.000; cors, 150.000; basc, 70.000 a l'estat francès, etc.).

Heu vist, jo també sé fer servir l'“etc.”.

Cal ser seriós, no jugar ni amb el culte a les xifres ni caure en la visió minoritarista de les minories que alguns ens volen imposar. Si hi ha qui es pensa que una minoria és un país en què hi ha una llengua poc parlada i que per fer-se entendre necessita unes quantes bombes i atemptats, jo no hi entraré mai, en aquest joc. Aquesta és la imatge que convé als qui voldrien canviar-nos a tots per un “etc.”. L'occità és la llengua més parlada i més ensenyada en tot l'estat francès malgrat les dificultats legals i els diversos obstacles. Els parlants d'occità es compten per milions (3 o 4, segons les enquestes que posseïm però que no hem pogut realitzar a tot el territori, i ja podeu comprendre per quina raó. Cal que entrem dins el motlle de la “minoria”). L'ensenyament en occità es desenvolupa també força.

El nou ministre d'Educació, molt citat en el vostre article, va dir el 25 d'abril passat, quan va presentar la seua política, que l'occità era amb diferència la llengua dita regional més important.
Cal parar atenció perquè tots som sempre un “etc.” per a algú altre. Gràcies per pensar-hi.

 

David Grosclaude, President de l'Institut d'Estudis Occitans

*Carta publicada originalment a la revista El Temps, núm. 906.